Article publicat a la Revista Barcella. Per Neus Berenguer, sociòloga i gestora cultural, i Nacho Collado, advocat a El Rogle

L’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans reconeix el dret a l’habitatge com a part del dret a un nivell de vida adequat que assegure la salut i el benestar per a un/a mateix/a i la seua família. Al seu torn, la Constitució espanyola també ho fa en l’article 47 i, de fet, quan presenta el dret a la propietat privada la vincula amb la funció social que li pertoque (en aquest cas, un habitatge ha de ser un lloc on residir). En altres paraules, tothom hauria de tindre garantit l’accés i el manteniment d’una llar digna on resguardar-se i desenvolupar la seua trajectòria vital, i ningú hauria de poder especular amb la disponibilitat d’aquest dret bàsic com si eixe lucre individual no tingués cap repercussió col·lectiva.

Tanmateix, el marge d’interpretació de l’ordenament jurídic ha sigut aprofitat per algunes corporacions dedicades a acumular vivendes i rodar-les o congelar-les en el mercat financer a conveniència pròpia. Així, en els darrers anys, la sofisticació d’aquesta pràctica ha beneficiat enormement empreses privades com els bancs, els fons voltors i les plataformes de lloguer vacacional, que esmorteixen cases i persones sense mirament.

Semblava que aquest operatiu només afectava gent que ja vivia en situació d’exclusió social, que tenia una incidència marginal. Les estadístiques, però, manifesten que es tracta d’un entramat financer que perjudica el conjunt de la societat. Ara bé, quin és el relat dels mitjans de comunicació i de les entitats involucrades al respecte? I quines poden ser les conseqüències de què la ciutadania legitime eixe discurs? Per respondre aquestes preguntes revisarem la trajectòria recent del negoci immobiliari.

La trajectòria recent del negoci immobilari

Durant la primera dècada del segle XXI, a l’estat espanyol es va construir una mitjana de 707.000 vivendes noves a l’any, amb un augment dels preus de compra d’entre el 10 i el 15%. Per accedir-hi, es demanaven préstecs hipotecaris i els bancs els concedien a la lleugera amb clàusules abusives a l’encoberta. L’impacte ambiental per l’expansió urbana i la gentrificació que se’n deriven són, o no, figues d’un altre paner.

Eixe model econòmic va provocar una bombolla que en esclatar abocà moltes famílies al carrer i, fins i tot, algunes persones al suïcidi per la desesperació d’haver d’abandonar vincles i llar i no trobar tampoc cap alternativa habitacional. El 2014, al partit judicial d’Alcoi que inclou els pobles de l’Alcoià i el Comtat, 45 famílies van ser desnonades per no poder encarar el pagament de la hipoteca i 52 pel lloguer (un desnonament cada quatre dies). A València capital, 633 i 1044 respectivament (més de quatre desnonaments cada dia). En comparació amb la dècada anterior, l’índex d’expulsions forçoses per lloguer es mantingué mentre que augmentà el nombre de desnonaments de classes mitjanes propietàries. Hipotecar-se havia deixat de ser una garantia d’estabilitat.

A més del trauma social per la violència amb què s’executaven les expulsions, s’hi donà un altre efecte col·lateral. Es va orquestrar un transvasament del patrimoni immobiliari cap a les entitats financeres. Conseqüentment, el lloguer esdevingué una alternativa a considerar. No obstant això, des de 2015 els preus del lloguer han pujat vora el 50% en la província de València i el 36% en la d’Alacant, fet que no s’ha acompanyat de millores salarials sinó més aïna de la precarització generalitzada del mercat laboral. Per tot plegat, el 2019 foren expulsades 113 famílies al partit judicial d’Alcoi i 1133 a la ciutat de València, la majoria de les quals eren llogateres.

Així les coses, el dret a l’habitatge és encara un drama quotidià i, per descomptat, la crisi de la COVID-19 ho empitjora tot. Les exigències i els entrebancs classistes i xenòfobs de les immobiliàries perquè t’accepten com a inquilí/na, la perversió de les ajudes al lloguer que tot i benintencionades contribueixen a la pujada dels preus, la feixuga gimcana burocràtica per a cada tramitació, etc. són condicionants de gravetat per a diversos grups poblacionals, com ara les persones migrades amb l’esperança malmesa d’aconseguir una feina digna, les dones amb criança o persones dependents a càrrec seu, i també per a la joventut que cada cop ajorna més el moment d’emancipar-se. Qui pot rep ajuda dels progenitors, hereta la casa d’algun parent o comparteix pis perennement.

Les més afectades

Tanmateix, hi ha qui no té eixos recursos i, davant la impossibilitat de trobar un sostre per les vies convencionals, acaba forçant la porta d’una casa propietat d’un banc, una SOCIMI o un fons voltor que la tenia deshabitada des de feia anys a mercé de l’especulació. No és demagògia: totes les dades de les fonts rigoroses que tenim a l’abast reflecteixen que qui s’hi troba en aquesta disjuntiva solen ser famílies vulneralitzades (amb freqüència monomarentals víctimes de violència masclista i estructural), que el fenomen de l’ocupació afecta un percentatge ínfim dels immobles que componen el parc d’habitatge (per exemple, un 0,14% de tots els de la Comunitat de Madrid) dels quals la gran majoria pertanyen a entitats jurídiques i particulars grans tenidors. Igualment, posem en dubte que cap persona trie lliurement per a si mateixa i la seua família exposar-se a l’angoixa que comporta tornar a ser desallotjada en qualsevol moment. Per això, amb el reforç dels serveis de mediació, ONGs i assemblees veïnals, s’intenta formalitzar el domicili de les persones afectades negociant-hi un lloguer assequible amb les entitats propietàries; malauradament, solen negar-s’hi en rotund: ni tu que mores i cuides la casa, ni ningú. Mantindre un pis buit i decadent té més interés que facilitar-li a una família recer.

El 2019, el Cens de Persones Sense Llar feu un recompte de 788 persones dormint al ras en la ciutat de València, en contrast amb els 40.000 habitatges buits segons algunes estimacions tècniques. Arribats a aquest punt reprenem la declaració sobre la funció social de l’habitatge amb què encetàvem el text. Una vivenda ha de ser una llar on desenvolupar una vida que meresca ser viscuda, sense avantposar el seu valor mercantil ni cap altra expectativa especulativa.

El boc expiatori: l’ocupa

Tot i això, és alarmista el missatge que reprodueixen els mitjans de comunicació, partits polítics i, fins i tot, nosaltres mateixa en les tertúlies de sobretaula: “els ocupes són un problema de primera magnitud”. Ara sabem que s’ha covat una campanya ferotge que assenyala l’ocupació com a boc expiatori per difondre un perill fal·laç. Contràriament, juristes com Dopico o Bosch han explicat públicament que les històries sobre gent a qui li han irromput en la seua residència principal durant les vacances no tenen res a veure amb l’ocupació sinó amb el violentament de domicili i que, a més, són casos aïllats relacionats generalment amb conflictes intrafamiliars de nul·la rellevància als jutjats. També han reiterat que la legislació vigent protegeix els propietaris de l’ocupació. Aleshores, per què s’hi insisteix tant mediàticament?

Intuïm que s’està preparant el camí per exigir modificacions legislatives que acceleren, encara més, l’execució dels desnonaments amb el beneplàcit de l’opinió pública. El pretext és l’actual bombolla del lloguer, que apunta ser més dura que la viscuda en 2008 i que tornarà a promoure que les grans entitats propietàries d’immobles arrabassen una quantitat ingent de vivendes. Comptat i debatut, es pretén que els desnonaments siguen una ferramenta ràpida a favor dels grans tenidors insolents i, veladament, contra les persones hipotecades, inquilines i ocupants. De nou les cases que habitem participaran d’un ball de màscares involuntari on canviaran d’amo com qui bescanvia cromos per engrandir la seua col·lecció. De nou les cases d’algú, de qualsevol, seran les cases d’ells, les llars de ningú.

Cases de totes

Nogensmenys, tenim motius per encoratjar-nos. D’una banda, la desmercantilització de l’habitatge s’obri pas mitjançant experiències comunitàries vigoroses com són les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús. D’una altra banda, cada vegada més veïnat s’organitza per aturar els desnonaments i acompanyar les persones del seu barri que pateixen aquest procés tan agònic. La pressió popular ha compel·lit l’adopció de normatives potents com la Llei de la Funció Social, la llei per permetre la intervenció pública en processos obscens de grans vendes d’habitatge (tanteig i retracte) al País Valencià, i la regulació dels lloguers a Catalunya. També, durant el confinament, les xarxes de suport mutu es van multiplicar per tot el territori demostrant que l’autogestió i la solidaritat ens són orgàniques i fonamentals. En definitiva, quan les persones més vulnerables i les que s’autoperceben com classe mitjana s’uneixen i entenen que comparteixen interessos, poden construir una societat més justa i abellida per a totes i tots. Llavors, la reparació de la dignitat individual i col·lectiva serà imminent.

Desplaça cap amunt

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca